El síndrome de Diògenes és un trastorn del comportament caracteritzat per l’acumulació extrema d’objectes i deixalles a la llar, juntament amb una marcada deixadesa personal i social. Afecta principalment persones grans, tot i que pot aparèixer a qualsevol edat, i sovint està relacionat amb problemes psicològics, neurològics o socials.
No existeix una “cura” immediata, però sí un procés de tractament integral que combina atenció mèdica, psicològica i social per millorar la qualitat de vida de la persona afectada i del seu entorn.
1. Comprendre l’origen del problema
El primer pas és identificar la causa subjacent. El síndrome de Diògenes pot estar relacionat amb:
- Trastorns mentals com depressió, trastorn obsessiu-compulsiu o esquizofrènia.
- Deteriorament cognitiu (per exemple, demència tipus Alzheimer).
- Aïllament social prolongat.
Una avaluació mèdica i psicològica és essencial per dissenyar un pla d’intervenció adaptat.
2. Intervenció multidisciplinària
El tractament requereix la col·laboració de diferents professionals:
- Metges d’atenció primària per detectar problemes de salut física.
- Psiquiatres i psicòlegs per tractar trastorns mentals associats.
- Treballadors socials per coordinar recursos comunitaris i assistència domiciliària.
- Equips de neteja especialitzats quan el nivell d’acumulació suposa un risc sanitari.
3. Neteja i rehabilitació de l’entorn
Una part clau és restablir la salubritat de la llar:
- Fer una neteja profunda, de vegades per fases, per evitar un impacte emocional massa fort.
- Retirar deixalles i objectes insalubres, però respectant pertinences de valor sentimental quan sigui possible.
- Reparar danys estructurals o sanitaris provocats per l’acumulació.
Aquest procés ha de fer-se amb acompanyament emocional per reduir la resistència i l’ansietat que pot provocar la pèrdua d’objectes.
4. Tractament psicològic i emocional
El treball terapèutic és fonamental:
- Teràpia cognitivoconductual (TCC) per modificar patrons de pensament i conducta associats a l’acaparament.
- Tècniques de gestió de l’ansietat i control dels impulsos.
- Grups de suport per fomentar la socialització i reduir l’aïllament.
L’objectiu no és només buidar la llar, sinó evitar recaigudes i millorar l’autonomia personal.
5. Seguiment i prevenció de recaigudes
El síndrome de Diògenes té risc de repetir-se si no es manté un seguiment:
- Visites periòdiques de professionals o familiars.
- Ajuda domèstica programada per a tasques bàsiques.
- Participació en activitats comunitàries que fomentin hàbits saludables.
- Recordatoris o sistemes d’organització senzills per mantenir l’ordre.
6. Suport a la família i a l’entorn
Els familiars sovint se senten desbordats i frustrats. És important:
- Proporcionar-los informació clara sobre el trastorn.
- Orientar-los sobre com actuar sense generar confrontació directa.
- Involucrar-los en el pla de seguiment perquè se sentin part activa de la recuperació.
“Curar” el síndrome de Diògenes requereix temps, paciència i un abordatge integral que inclogui intervenció mèdica, tractament psicològic, neteja controlada i seguiment constant. No n’hi ha prou amb retirar l’acumulació física: cal tractar les causes profundes i reconstruir els vincles socials perquè la persona pugui viure de manera digna i saludable.
